Ya estem en un any novell, barallant les penes velles. Es cansen els pares de dir-los al fills quí eren els Reis d'Orient. Pero sempre hi ha algun graciós que fica la pota. I es pert bona cosa de l'autoritat paterna, entre unes atres coses bones. Pero els Reis de l'Epifania bíblica no la perden. Hi ha que vore lo bons que som tots ad estes primerenques hores de l'any, per a que no s'enfaden "ells". Pero si canvia la percepció, cóm no recuperem els progenitors eixe don real. Serà que cada dia més la vida del carrer nos arracona i si internet mana en moltes alcoves filials, una ensenyança enverinada d'hedonisme i forasterisme fa mossa en el més cregut.

¿Per qué n'hi ha tants de tabolls dels que escriuen "verd", contra natura fonètica valenciana, quan deu escriure's "vert" -i madurar- que és com sempre nos sona -si no volem que se nos quede encantada una D per les genives i un deure per acabar-, com els gramàtics i lliterats de tota la vida recomanen i com els pares no mal ensenyats diuen i escriurien? ¿No li val l'autoritat del pare, la del clàssic, la de la raó o costum viva? No, ací priva i es paga per ensenyar a la caprichosa manera que se li ocorregué a un ingenier cubà, qui treballà pagat per un polític barceloní per a bastir una llengua nova, instrument d'avassallament i apropiació del tesor lliterari valencià i que idiomàticament nos anula. I si ell manà canviar l'acabament, sempre fort en valencià, per a que s'ablanixca pretextant al derivar, que la forta T passe a D -de "vert", "verdejar", "verda"- i que se canvie la grafia original a D, per ser més fàcil de pronunciar per als de les Rambles, ací amén. Ara ya no estranya llegir "perd", quan el refrà diu "qui juga per necessitat pert per obligació" o "sang amb" ceba, quan el plat de sempre és "sanc en ceba" i la sanc és fa sangonosa, sense problema en el llatí i manco en la pronúncia.

seguir leyendo