La piga
08.03.2009 - VICENT RAMON CATALAYUD

Ya sabeu que és una piga. No deixa de ser un alteració de la pell i, en els qui hem patit la seua verinosa amenaça, una alerta recurrent d'oncologia. Pero també és una particularitat que pot donar gràcia a un rostre i personalitat sempre. Tots recordem alguna cara en la qual la piga fea d'atractiu estètic, de tal modo que gens d'estranyar serà que algunes fèmines se pinten pigues allà a on millor els puguen caure. Lo mal de l'assunt és lo de la piga en pèls i en mal lloc, difícil de dissimular o que, sentint-la massa com a defecte, s'accepte malament i es dissimule al seu respecte. Clar, si alguna caritativa "amiga" furga sobre el particular, per a fer la gracieta i a més amagar l'enveja, ya tenim bollit mental que carregar a la gepa.

El dia 3, complint-se el 550 aniversari de la pèrdua física d'eixe escritor sancer i millor poeta en llengua valenciana que és Ausias March, féem repàs de circumstàncies a rant de les diferents postures, al costat o d'enfront de la seua gallardia, quan "leixant l'estil dels trobadors..." ell sabé entendre cóm la corrent o moda podia anar per una banda supostament autorisada pels professionals de la poesia, els joglars o entesos en els jocs de paraules, per a l'elevació dels conceptes o simple divertiment ingeniós, pero s'estimà millor reivindicar "la piga" que sa mare, la llengua del seu poble, lluïa en tota honra i nos obrí el primer Sigle d'Or de l'idioma valencià.

Pero, clar, arribà dia en el que qui manava o influïa optà per pigues d'artifici i les prestigià de tal modo que, al bandejar les nostres, ad alguns, encara ara, els pareix pelut tot lo que de particular i representatiu significa la llengua valenciana, en tant que és la llengua del poble. Recordem, en l'agredolça càrrega del temps passat, cóm en els primers xixanta, pel claustre del carrer de la Nau i a l'ombra de l'universal Vives, sedicent valencià, rebíem vara per sentir-nos també pigats, al parlar sempre en valencià entre la colleta de pobletans que estudiàvem, pero manteníem i mantenim el parlar viu i l'accent de les pròpies comarques, gràcies a Deu estimat i majorment en el nostre cas sonor, com fem els de la Vall del Montesa, les hortes de Xàtiva o Gandia o els peramunts d'Alcoy... que per als selectes oïts "no fa fi" pero que mai hem impost a ningú, no sent inconvenient el passar al castellà, llengua en la que sense dificultats estudiaven i compartim en qui siga, com una riquea afegida, mai com a piga.

Més avant algú furgà per al seu profit en la postura acomplexada del valenciaparlant, mostrant-li un atre referent, supostament sense pigues en rostre, que des de l'universitat i la política volia salvar-nos la cara. I una segona volta es cau en la coentor amagant la piga, sense deixar-nos que gogem o patim del parlar genuí que és realment patrimonial i no beurage o retoc de clínica per a canvi d'image. Lo bo de l'assunt és que si preguntes al 100% dels valencians majorment respondran que volen seguir sent-ho, pero no tots són conscients de que una de les millors formes d'identificar-nos és parlant i no podem parlar com un atres parlen, so mala pena de que creguen que som uns atres qui parla per la nostra boca. I pijor siga que eixos atres nos dominen per la llengua. Serà que u resulta prou pigat i agraït d'haver naixcut tal qual. Sí. M'agraden les pigues que m'identifiquen, majorment si les herete de mos pares.


http://www.lasprovincias.es/valencia...-20090308.html