Benvinguts a la gran nit de les lletres valencianes.

En primer lloc, vullc mostrar el meu agraïment, el de la Societat que presidixc a l’Excm. Sr. D. Andrés Amorós, valencià i un dels primers intelectuals d'Espanya. Ell ha tingut a bé acceptar la nostra petició per a ser el mantenedor d'estos Jocs Florals, continuant aixina la tradició d'oferir est honor a les més brillants personalitats de la cultura.

També vullc expressar la nostra més devota admiració a una dòna que nos vingué de la mà de la que fon un àngel per a Lo Rat Penat, la nostra benvolguda i recordada Mª Ángeles González Gudino. Ella és la nosta Regina, Mª Fernanda d’Ocón, que ha conseguit en la vida tots els honors i disticions a la seua carrera professional, i que continua sent, no obstant, image de la senzillea i de la proximitat. Figura excelsa del teatre espanyol i de l'escena ha mantingut sempre dret l’estandart en l’orgull de ser valenciana. Una Regina excepcional de la nostra justa poètica, dels nostres Jocs Florals, que representa, la bellea, la gràcia i la força espiritual de la dòna valenciana.

Els valencians anem a celebrar a partir de l’any que ve dos efemèrides de singular interés: el centenari de la mort de Teodor Llorente i el que correspon a la desaparició del Mestre Salvador Giner. Poeta insigne l'un, músic sense igual l'atre. Els dos profundament enamorats de la terra que els va vore nàixer.

En Salvador Giner, les notes musicals substituïxen a les paraules dels poetes, als pinzells dels pintors, als cisells dels escultors, pero els seus acorts, les seues composicions, nos conten els mateixos sentiments que podem llegir en els escrits dels poetes de la Renaixença.

La Banda Municipal de Valéncia ha tingut el gust d’oferir-nos esta nit lo més valencià del gran compositor que fon membre de Lo Rat Penat i que presidí la Secció de Música. Ell participà en aquella iniciativa de Lo Rat Penat i del diari Las Provincias per a que la Mare de Deu dels Desamparats fora declarada Patrona canònica de Valéncia, creant el seu poema musical “Prech a la Verge”. Un cant de l’amor i devoció del poble valencià per la seua Patrona.

En 1885 el Papa Lleó XIII concedia per mig de bula papal el patronage. Valéncia esclatà d’alegria i les campanes tocaren al vol. El mestre Giner, en les seues òperes, en les seues sarsueles, en totes i cada una de les seues diverses composicions, va deixar mostra del seu amor a Valéncia, a la seua història i a les seues arrels, i acabà els dies en la dedicació a l'ensenyança, a la formació de nous músics que donaren nova glòria a la terra que tant va voler.

Per això hem de donar gràcies esta nit a la Presidenta del Palau de la Música, Mairen Beneyto, que acollí entusiasta, com sempre fa ella, la proposta que li férem de que la Banda Municipal iniciara en els Jocs Florals l’any d’homenages al mestre Giner en motiu del centenari de la seua mort. L’atre gran personage que hem de recordar esta nit és Teodor Llorente. L'amor per la Pàtria Valenciana i la consideració del llenguage poètic com el més perfecte per a mostrar els sentiments del seu poble. Açò va portar a Teodor Llorente a buscar entre els clàssics valencians els models del seu quefer lliterari,…

Va conéixer en el camí de retrobament del ser valencià, de les seues senyes d'identitat, de la seua història, a un home naixcut del mateix poble, a Constantí Llombart, i va vibrar d'esperances en ell en conéixer els treballs de recuperació de l’història i de la llengua que en la Provença francesa realisava Frederic Mistral.

També els poetes valencians tindrien un punt d’encontre en les arrels d'una cultura netament valenciana que tenia a la seua pròpia llengua, la valenciana, com a caràcter definidor. Un moviment singular que tots coneixerien com la Renaixença.

Un centre que sense distinció de signe polític o social fera viable la
consecució d'est objectiu.

Lo Rat Penat, l’idea naixcuda de l’ilusió de Constantí Llombart, va prendre cos en la ment de Teodor Llorente. Un destacat membre de la burguesia valenciana que, per la rellevant posició que ocupava en la ciutat, polític de prestigi enquadrat en les files del partit conservador i director de Las Provincias, el diari de gran tirada, podia certament convertir-la en realitat.

Tota la societat valenciana havia de participar en el proyecte. I en eixe context, l’unió de tots els valencians, Teodor Llorente va cridar per a participar en la tasca a Feliu Pizcueta, el líder del partit lliberal, reconegut escritor, i articuliste que a través de les pàgines de “El Mercantil Valenciano” havia demostrat àmpliament la seua profunda valencianitat. De l'acort subscrit entre els tres sectors valencianistes: conservadors,
lliberals i republicans… Llorente, Pizcueta, Llombart, naixia la nostra més que centenària. I en ella, de manera immediata, naixien els Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia.

La destacada visió de Teodor Llorente li va permetre vore els perills que una possible deriva catalanista de la Renaixença, podria dur-nos als valencians.

El seu pensament polític era ben clar respecte ad això. Mai renunciaria a formar part de la nació espanyola de la que es reconeixia integrant, com tampoc mai renunciaria al seu amor per l’història valenciana, per la seua naturalea pròpia i diferenciada com a comunitat històrica i per la necessitat defendre-les front a tots aquells que volgueren ignorar-la o assumir-la com pròpia.

Ya ho han vist, des dels inicis esta institució que tinc l’honor de presidir ha sigut punt d’encontre entre tots els valencians. D’esquerres, de dretes, de monàrquics, de republicans, de nacionalistes, de regionalistes…. Tots amparats per les ales del nostre benvolgut rat penat.

I això, eixe debat d’idees, que és el que fa progressar a un poble, és el que ha permés que enguany celebrem els 132 anys d’història de Lo Rat Penat. I com este president i esta junta de govern volem que estos 132 anys siguen només el principi d’una llarga història no serem nosatros els qui d’una manera dictatorial tanquem les portes a gent que, volent a Valéncia i treballant per ella, tinguen diferents maneres de pensar.
Fa 10 anys esta societat es debaté entre dos camins. L’un, l’ancorat a un
passat sense recolzament social, que s’alimentava de l’odi i la visceralitat, que conduïa a esta entitat al descrèdit i a la més absoluta penombra… O l’atre, el de continuar en trellat en la llavor iniciada pels nostres fundadors.

Sense dubte, en el recolzament massiu dels nostres socis, triàrem el camí deconvertir a Lo Rat Penat en una societat d’acort al seu temps, una societatdel segle XXI. Sense deixar el diàlec, pero al mateix temps sense renunciar a res.

En este camí de concòrdia, sumant i no restant, trobàrem a una figura destacada de la cultura valenciana. Una persona que des del respecte i la tolerància nos va inculcar la constància de lluita per la nostra terra. Parle, cóm no, del pare jesuïta, Joan Costa… I això, precisament és lo que hem fet i continuem fent: sumar i no restar en diàlec i concòrdia. No hem volgut fer mai costat a un radicalisme que, en ple segle XXI viu
acomplexat pel devindre de la societat i que se sent en possessió de l’única veritat de la nostra cultura.

No hi ha una veritat absoluta. Per això, no hi ha una única manera de vore, entendre i defendre el valencianisme… Ací no ha d’haver cap inquisidor, que des d’una capelleta, done i lleve títuls de valencianitat a ningú. No seré yo qui haja de recordar ad estos hipòcrites del valencianisme, que viuen d’esquenes als referents de la cultura valenciana: que sí… que el carrer és necessari, pero quan va acompanyat d’un llibre i d’una càrrega de bona voluntat per a fer d’esta una societat cada vegada més plural i democràtica. Pese a qui a pese, seguirem treballant per a construir els fonaments d’esta democràcia i continuarem deixant pel camí als qui en les seues formes d’actuar es convertixen en els més absoluts totalitaris i intolerants, que nos recorden époques passades que no hem de consentir que tornen.

I tot açò ho dic, perque tant llunt com la semana passada, uns aniquiladors de les llibertats del poble valencià, des de la valentia que els dona l’anonimat, plenaren per enèsima vegada la frontera de nostra sèu de pintades insultants cap ad esta societat i cap ad este president.

I els puc assegurar que no eren de partidaris del Nort… no. Estes pintades venien d’estos que els he dit que patixen la greu malaltia de creure’s en possessió de la veritat. Ens acusaven de venuts i catalanistes…

A este reducte, els he de dir, que Lo Rat Penat va a continuar treballant per la defensa dels interessos de tota la pàtria valenciana. I més en concret per la nostra llengua, cultura i tradicions, que han possibilitat la nostra identitat com a poble lliure, diferent i diferenciat. Quinze anys duc al front d’esta entitat. Quinze anys en els que els assegure que no hem anat cap arrere, sino tot al contrari. Als fets em remet… Només els recordaré el gran proyecte de tindre en propietat l’actual sèu… I tot açò, sense renunciar absolutament a res. El temps lleva i dona raons. I queda més que demostrat que des de Lo Rat Penat no hem renunciat mai a res.. a res... I dic… a res.

I no hem renunciat a res perque el poble que oblida la seua història, que desprecia el recort als que van ser capaços de forjar-la, no sols estarà obligat a repetir-la com asseguren tots els historiadors, si no que, tal vegada, ni tan sols mereix el nom de poble.

I per això, per a no oblidar que Castelló, Valéncia i Alacant, som un gran poble, sempre estarà Lo Rat Penat.

Moltes gràcies.

Enric Esteve i Mollà
President de Lo Rat Penat.-

http://loratpenat.org/images/stories...sijocs2010.pdf