Per la seua importància, penge ací l´editorial de la revista o bolletí Rogle nº 130-131 de juliol-agost 2017 que edita l´entitat cultural valenciana Rogle Constanti Llombart.

ROGLE 130/131-Juliol/Agost 2017
EDITORIAL
Solidaritat unidireccional
La calor que està fent i la falta de pluges, i la previsio de que esta situacio se mantinga tot l’estiu,
trau de nou a la llum el problema hidric que patix la Peninsula Iberica.
Ara la preocupacio s’ha estés inclus a regions que tradicionalment no patien estes cuites. En la
mateixa Galicia, l’humida Galicia, s’estan perdent collites per la sequía. D’alguna manera s’enten
que en una terra en la que l’aigua abunda, l’escassea de precipitacions agarre a tots un poc
desprevinguts. No obstant, s’ha de parlar de falta de previsio per part de les autoritats, mes si tenim
en conte els avisos constants de que el clima estava evolucionant en el sentit en el que està fent-ho.
Si esta imprevisio es denunciable en eixe cas, ¿qué no se podra dir de la situacio de Valencia?
Aci el problema es cronic. De sempre els valencians hem hagut de lluitar contra la falta de pluja. I
tambe contra les avingudes torrencials. Som una terra experta en aprofitament de l’aigua. Des
d’epoca romana estem fent obra per a embassar-la, conduir-la i contindre-la. La famosa feracitat de
la terra valenciana no ha segut un regal del Cel, ha segut conseqüencia d’una dedicacio constant
per part dels llauradors, a l’hora de treballar el camp, pero tambe a l’hora de fer i mantindre
construccions hidriques, habitualment pagades de la seua bojaca quan l’administracio els ha
desates
U pensaria que en el sigle XXI, en tots els coneiximents acumulats, en els estudis i investigacions
realisats i en tots els alvanços tecnics dels que disponem, el problema s’hauria solucionat, o per lo
manco mitigat. Puix be, estem pijor que mai. I la rao està, una vegada mes, en la política.
No cal insistir en el destarifo que supon que el Ebre tire a la mar en un parell de dies de
creixcudes mes aigua que la que es necessaria per a solucionar el problema del camp valencià
durant un any. Ningu nega que s’haja de mantindre un cabal ecologic, un minim que garantise el
manteniment dels ecosistemes, pero d’ahi a no voler ni que el riu esguite va una gran distancia.
Pero hem començat a parlar de l’aigua de l’Ebre i pareix que hajam retrocedit en el temps. Des de
l’epoca de la polemica, quan el govern de Zapatero derogà el Pla Hidrologic Nacional i
s’organisaren grans manifestacions, declaracions politiques i debats en el Congrés, el tema
desaparague de la primera llinea d’actualitat i ya no s’ha tornat a plantejar en serio.
I es que l’agenda la marquen els politics i prioricen els temes que els interessen ad ells i no els que
convenen als ciutadans. Igual que la prioritat de Zapatero no era resoldre el problema hidric, sino
conseguir els vots de ERC per a governar, la del PP era desgastar a Zapatero donant molta canya
en el tema i traent a la gent al carrer. En el moment que Rajoy arriba al poder, l’assunt queda
dormit. Ya no se parla d’ell, a pesar de que, desgraciadament, ni s’havia solucionat ni se fea
absolutament res per a solucionar-lo. Ni el govern ni l’oposicio estaven per tractar un tema que
podia trencar pactes de poder en partits d’ambit autonomic.
La solucio natural, la de dissenyar un Pla Hidrologic per al millor aprofitament dels recursos, aci,
en Galicia i en tot el territori, està descartada, com ho està el pacte per l’educacio i tants atres temes
que requeririen un pacte d’Estat pero en els que es impossible arribar a cap consens perque per
damunt de tot està sempre el joc politic.
I en aço, com en tot, els que eixim perdent som els valencians. La mateixa Castella-La Mancha
que, a l’igual que ha fet Arago en l’Ebre, ha blindat practicament l’aigua del Tajo en el seu Estatut
d’Autonomia, manté mils de pous oberts que buiden els aqüifers que han d’abastir al riu Xuquer, i
no passa res. Del restant de Espanya no nos transvasen l’aigua que els sobra, pero nosatres
seguim transvasant-los els diners que nos falten, acumulant un deute historic que ningu vol
reconeixer-nos, i no passa res. Tan poquet passa que per enesima volta s’acaben d’aprovar uns
Presuposts Generals de l’Estat en els que els valencians tornem a quedar relegats, i en el vot
afirmatiu de representants valencians dels partits d’ambit estatal, i seguix sense passar res.
La solidaritat, en el cas dels valencians, sempre du la mateixa direccio: cap a fora. Continuem
pensant que les coses que son raonables, al final, d’una forma o d’una atra, han d’arribar, perque
son de justicia. Continuem sense donar-nos conte que en esta Espanya, tal i com està constituida,
la justicia no es un argument, que l’unic argument es la força, la força que donen els vots, i que, per
tant, si no volem seguir sent els porritos que paguen sempre sense rebre res a canvi, hem de
pensar en clau valenciana a l’hora d’acostar-nos a les urnes.
Aixo, o resignar-nos a la falta d’aigua i de tantes atres coses que nos pertoquen i que
sistematicament se nos neguen i se nos continuaran negant.