Que gran es este home.

El poble valencià: principis d´adaptació
27.09.07 | 01:42. Archivado en Columnas

En les terres valencianes de 1238 hi ha una massa indígena de població constituïda pels sarraïns que preferiren no abandonar ses cases i terres, encara que empijorara sa situació; i els mossàraps que quedaren, com està provat. Al Regne cristià de Valéncia arriben els repobladors aragonesos, catalans, navarros, i uns atres espanyols i estrangers. Tos ells lo que la historiografia califica com ‘hòmens de frontera’, tipo social definit, que lluita contra moros o cristians perque volen conseguir terra per a establir-se. Naturalment en Valéncia buscaven assentament els qui no el tenien, ¡qui estiga be que no es menege!, hòmens d’armes sense arraïls, algun senyor de poca categoria sense dominis feudals. El qui estava ben assentat no eixia de sa casa. Lo que prova que moltes de les donacions que consten en el Llibre del Repartiment, caducaren per no vindre a fer-se càrrec de la casa o terra.

No entrem ara en baralles de números de si foren més els catalans o el aragonesos o qui sap si els navarros, perque un text parla de mil, o de si és exagerat que en 1270 Jaume I diguera als catalans que necessitava ¡cent mil, més que Barcelona sancera! Al sà i al pla, els repobladors molts o pocs, ¡quatre gats comparats en la població valenciana, sarraïna i cristiana! Es troben en un ‘conflicte d’adaptació’, ¿sí, o no? Perque el territori valencià és diferent al seu. Recorden que ya el Sit, al vore l’horta des de Chiva, digué que era ¡espessa e grand! Natural, mai havia pogut vore una horta com la valenciana. I conste que no és cosa de paisage, sino del treball de llaurador, o de manar que uns atres llauraren, baix son domini senyorial.

El problema de qualsevol grup humà per a viure en un territori és conéixer i poder extraure els recursos naturals que donen els fruits i les matèries primes per als seus oficis. ¡lo més paregut a la Valéncia del XIII són les caravanes de l’Oest americà! En una diferència notable, que allí el territori estava verge: un tros de terra, cotó… i a viure.
No, en Valéncia l’infraestructura agrícola precristiana i cristiana i sarraïna es conserva. En la redacció llatina dels Furs de 1238, poden llegir la paraula ‘çavasequies’, que no són ‘los vigilantes de la playa’ americana, sino els qui cuidaven les séquies del Tribunal de les Aigües. Del mateix modo que deuen continuar les artesanies, explotant la mà d’obra mora, o els papers de Xàtiva o els oficis de metal de Valéncia.

Puix be, paren vostés al milacre. De 1250 al segle XV, van 150 anys. Per a no ofendre a ningú supongam que els repobladors catalans eren un 33% del total, no més sent tots, tots, mestres de la llengua catalana, serien capaços d’ensenyar-la tan perfectament que els seus rebesnets nos brindaren un Segle d’Or, que segons Menéndez y Pelayo, fon el primer de Espanya. I el milacre seguix en la ceràmica obra de moros, dirigits per amos de cultura catalana, ¡ai de la malacitana!

I els qui arribaven, assentats, deixaven de banda el seu orige, perque ‘l’avehinament’ els convertia en valencians; i als naixcuts en el Regne, a l’aplicar-los el ‘ius soli’ (dret de la residència), eren també valencians. ¿Quina nacionalitat tenen els rebesnets dels emigrants espanyols en l’Argentina, són espanyols o argentins? ¿És possible que eixos quatre gats, oblidant-se dels quatre aragonesos i quatre navarros, siguen la base científica?, ¿per a que el poble valencià es quede sense llengua valenciana i sense cultura valenciana?, ¿i que fem en ‘los serranos? Hi ha de molts sabuts que no tenen ni idea d’una cosa tan senzilla com és l’Ecologia Social, el sistema socio-històric d’adaptació. ¡Huit segles de romanisació, per a res; segle i mig de curta presència catalana, per a un Segle d’Or! Més que de plorar és de riure.