Sa Fundació Jaume III de Mallorca, en homenatge an es darrer rei independent de s’antic Regne de Mallorca mort en combat per salvaguardar sa seva sobirania, neix amb un objectiu clar i llampant: dignificar es mallorquí. Sa pressió catalanista està canviant, més ben dit, ha canviat ja, sa nostra secular manera de xerrar, una conseqüència lògica si tenim en compte que es mallorquí ha estat arraconat de tots ets usos cultes, oficials i acadèmics. Aquesta subversió des mallorquí se manifesta de maneres molt diverses, com sa pèrdua de modismes i frases fetes o sa desconeixença de moltes paraules que usaven encara es nostres pares i padrins per designar coses que avui designam amb sos seus sinònims catalans. Aquesta degradació té un origen molt concret.

D’ençà de 1983, any en què s’aprova es primer estatut d’autonomia que reconeix es català com a llengua pròpia de Balears i rebaixa es mallorquí a dialecte, es mallorquí no ha deixat de perdre prestigi davant es català estàndar: se’l segueix considerant un dialecte en es sentit més pejoratiu des terme dialecte, un patois, una forma de xerrar familiar, domèstica, sense entitat per a s’activitat pública i oficial. Sa millor prova d’això és que avui es néts corregeixen es seus padrins perquè no xerren es català estàndar que ets al∙lots aprenen a s’escola.

A s’escola, a sa nostra universitat, a ses editorials, a sa premsa, en es medis de comunicació públics s’arraconen formes correctíssimes que sempre havíem empleat a Mallorca i se substitueixen per altres que mos són estranyes però que són en teoria, així mos ho han fet creure, més correctes: ordre per orde, cementiri per cementeri, vacances per vacacions, núvol per nigul, esport per deport, ajut per ajuda, préstec per manlleu, nuvi per novii. Sa llista és interminable i no només afecta es lèxic, sinó també ses flexions verbals (acabés per acabàs, cantem per cantam), sa sintaxi (tot i que per maldament), s’ús, de cada pic més incorrecte, de s’article baleàric, per no dir res de moltíssimes locucions que han desaparegut per falta d’ensenyança i ús públic.

Per aturar aquesta degradació des mallorquí, tant en quantitat com en qualitat, entenem que és necessari dotar-lo d’un corpus normatiu amb totes ses benediccions oficials i acadèmiques. Si es balear i es català (ben igual que es valencià) formen part des mateix tronc lingüístic, ses relacions entre tots dos (o tots tres) han d'esser d’igualtat, mai de superioritat ni molt manco d’imposició, com ha passat fins ara. Es nostre patrimoni lingüístic està en joc i per això hem arribat a sa conclusió que només podem preservar-lo des d’una certa autonomia lingüística.

Sa Fundació Jaume III vol contribuir a crear un estat d’opinió favorable que permeti anar incorporant ses particularitats lingüístiques des mallorquí a s'estàndar oficial que s'utilisa aquí a Balears, a s'escola, a ses administracions públiques, a sa universitat, en es medis de comunicació públics. Aquest estat d’opinió per dignificar es mallorquí tendria a mig i a llarg plaç ses següents metes:

  1. Elaboració d’un model de mallorquí per a tota casta d’usos formals que doni preferència a ses formes insulars davant ses pròpies de Catalunya i que s'acabaria concretant en s'edició d'un llibre d'estil.
  2. Revisió i/o deplegament de s’Estatut d’Autonomia perquè se prestigïi es mallorquí de forma efectiva i no de forma retòrica, com fins ara. Això vol dir dignificar-lo oralment i també per escrit.
  3. Especial protecció des mallorquí a ses escoles, a ses administracions públiques i en es medis de comunicació públics, fomentant de ver i de forma decidida que ses modalitats insulars siguin "objecte d’estudi i de protecció”, tal com prescriu s’Estatut.


Trenta anys després, ningú s’hauria d’enganar. Darrera sa sagrada unitat des català s’hi amagava un objectiu molt més pervers: sa seva uniformitat, una unificació que, com estam vegent, està en es servici d’un projecte polític de signe pancatalanista.

Continua: Carta de convit