Ho farem, gracies a una documentacio excepcional que ha tingut l’amabilitat de facilitar-me Paqui Llosà, presidenta de l’associacio “Valencia Cultural-Vía Augusta y Camino de San Vicente Mártir”. Es tracta d’unes cartes en llati del papa Gregori IX, coetaneu de la reconquista de Valencia procedents de la Biblioteca Vaticana. La que hui nos interessa, es troba referenciada com: Reg. Vat 19 f 68 rº i vº. Es de justicia dir que Paqui Llosà, en nom de l’associacio nomenada, es feu carrec tant de conseguir una copia del document, com d’assumir una part simbolica del cost economic de la seua transcripcio i traduccio que tingue l’amabilitat de fer el academic i doctor en Historia, Luciano Pérez Vilatela. Posteriorment, he pogut comprovar que una transcripcio de la carta o una atra versio d’ella, fon publicada l’any 1747 en la p 199 del “Tomus secundus” dels “Annales ecclesiastici Caesaris Baronii”, referenciada com Greg. Lib. 12. ep. 363. Per al text que reproduirém, gastarém la transcripcio de Pérez Vilatela, sent que entre una i l’atra existixen chicotetes diferencies.

Segons els “Annales”, la carta va dirigida a tots els fidels de les provincies d’Arles, d’Aix, de Narbona, de Tarragona, de Genova i d’Auch o Gers “Universis Christi fidelibus per Arelatensem, Aquensem, Narbonensem, Terraconensem, Januensem & Auxitanam provincias constitutit”. Podria pensar-se que el papa la dirigix als que considerava mes implicats en la reconquista i que compartien en Valencia una similar base llingüistica.

En primer lloc, per a situar temporalment la carta de Gregori IX, hem de saber que es troba datada com “Datum Lateran. VI idus jannar. Ann. XII”, datacio que es correspon en el dia 7 de giner de 1238. Nos trobem, per tant, en un temps anterior al siti de la ciutat de Valencia per les tropes de Jaume I, que escomençà el 22 d’abril de 1238.

Referint-nos a l’iglesia valenciana en general, es significatiu que en el document que estudiem, el papa s’encarrega de deixar ben claret, que la missio de la reconquista, no es establir o crear una nova iglesia, sino lliberar, conservar i ampliar els drets d’una iglesia preexistent. Per aixo parla de la lliberacio de l’iglesia valenciana “liberatione Valentiane ecclesie”, o de conservar els drets d’eixa iglesia “iuribus conservandam dicta ecclesia Valentianam”. En resum, es tracta d’ordenar l’iglesia valenciana, per lo que, en el seu dia, verem documents que formaven part del proces per a la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”). En carta datada en “Anagmiae non. Julii ann. XIII”, i per tant de 1239 el papa Gregori proclamà que l’iglesia valenciana d’eixe temps era hereua de l’iglesia valenciana del temps de l’imperi romà, resultat d’una continuïtat, quan diu: “…quod quidam Imperatores Romani concesserunt ecclesiae Valentinae civitatem Valentinam cum subditis & territorio & quidquid infra ejus ambitum & extra in toto episcopatu Valentino continetur…” (p. 227 dels “Annales”).

Pero lo mes important de la carta es que es dedica, practicament en exclusiva, als cristians valencians que vivien en el Regne de Valencia, previament al canvi de poder que va supondre la reconquista de Jaume I. Per a entendre el seu contingut es necessari saber que està documentat que molts senyors feudals, quan prenien el territori que es trobava “sots senyoria de moros”, si hi havien cristians autoctons o mossaraps, sense mirar pel, els furtaven les propietats i en ocasions els esclavisaven. Segurament per eixe motiu, els cristians valencians no les tindrien totes, en relacio al tracte que anaven a rebre per part dels cristians forasters de la tropa de Jaume I. Pot ser que ya hagueren vist coses no massa agradables en territori del nort valencià. Per aixo podria llançar-se l’hipotesis que un grup de cristians valencians prejaumins, anaren a vore al papa, induint-lo a que escriguera la carta que comentem, en la finalitat d’obtindre un tracte adequat per part del nou poder establit o que anava a establir-se. Algunes expressions que consten en la carta, la seua estructura, i el detallat coneiximent que demostra el papa de les caracteristiques d’estos cristians, podrien dur-nos ad eixa conclusio.

Si parlem d’algunes expressions que podrien confirmar el viage dels cristians valencians prejaumins a vore al papa, trobem per eixemple que diu d’ells, que s’havien presentat en alegria des de mes alla de Tiber “presentibus gaudii Tibera fugite”. (en la copia dels “Annales” consta “praesentis gaudii ubera fugire” ; ubera = gual ¿de l’Ebre?). En ocasions, pareix que el papa transmet en directe les “supliques” que li farien els cristians valencians, com quan nomenant-los com a “zeladors de la fe” escriu que “Zelatoribus fidei clamore valido suplicatur…”.

Entrant en l’estructura de la carta, podriem dividir-la en tres parts. En la primera d’elles, el papa es congratula pel retrobament dels cristians valencians en l’iglesia romana. En una segon part, els pega un bon repas, segurament extremant la realitat pera donar satisfaccio a lo que voldrien sentir els “conquistadors”, retraguent-los faltes i pecats “abominables”, dient-los que per eixe motiu es mereixerien la servitut. Finalment els obri els braços de l’iglesia, reconeguent el seu valor i sacrifici. Analisant cada una de les tres parts, comprovarém que el papa Gregori IX, poseia un coneiximent detallat d’estos cristians valencians, segurament trasmes per ells mateixos.

En la primera part, el papa es referix als cristians valencians com aquells que per damunt de l’opressio “super oppresionem”, preocupats per la fe catolica “doletis catholica fidei”, havien anat des de mes alla del Tiber “Tibera fugite” i s’havien presentat en goig “presentibus gaudii”, anhelant quedar plens de consolacio divina “divina cupitie conssolatione repleti”. Diu que el mon cristia havia d’alegrar-se, perque unes ovelles de Crist “ovis Christi” que s’havien alluntat pel desert “longo tempore abevarraverat per desertum”, tornaven al ramat del Senyor “reducta est ab ovile dominicum”. Compara als cristians valencians en una gavella perduda que havia de ser ajuntada als tesors del cel “quia diagmam revivenimus perditam thesauris celestibus congerendam”.

En la segon part el papa Gregori IX, posa de manifest que el cristianisme valencià es trobava prou llunt de l’ortodoxia catolica que ell representava. Referint-se als cristians valencians com a habitants que perduren en la seua terra del regne de Valencia “…enim regnum Valentie habitatoribus suis qui terram eius…”, diu que tenien creencies que considera abominacions propies de pecadors “creditur peccatorum abominatione repleverant”, dient que s’havien alluntat de la correcta interpretacio del sant testament “a testamento sancto recesserant”. Nos fa saber que descansaven en dissabte, “a suis quiescentes excessibus sabbath celebraret”, per lo qual nomenant-los dones peregrines “feminis peregrini”, (en l’Antic Testament, els partidaris de Nehemies, expulsen a les “dones peregrines” o estrangeres per causar la descohesio de grup), els diu que han de fer la penitencia d’entregar-se al plor els dumenges “per poenitentiae fletum sit dominici placabilem redderet”. Conclou en esta part el papa Gregori IX, que per totes estes coses, els cristians valencians es mereixien l’espasa vinguda de l’exterior, aixina com ser donats en cativitat “datis in captvitatem et gladium meruit externum”. Parla de ser subjectes al jou de la servitut dels ferros del faraó “ferrea Pharaonis servitute compressum iugo subjectum”.

Finalment, en la tercera part, referint-se als cristians valencians, com a zeladors de la fe “zelatoribus fidei” afirma que supliquen i clamen en rao “clamore valido suplicatur”, que donaren auxili i ajudaren quan foren lliberats, “ad liberationem ipsius situm prebuerunt auxilium sibi subsidium conferunt”, no fent insidies per a mantindre’s junt als pagans “ne insidiarum ei religetur iterum compedibus paganorum”. Diu el papa, que per a que el patiment dels cristians valencians, representat pel seu suor i la seua sanc, no resultara inutil, l’iglesia els estenia avant els braços, mantenint que no havien de ser somesos a les cadenes d’una nova servitut. “attendentes qui labor tanti sudoris & sanguinis non solum reddetur inutilis si ecclesie prefate brachia iterato catena constringeret pristine servitutis”. Afirma que el poble de Crist incurriria en oprobi si actuara al contrari en l’unic objectiu de matindre i retindre el regne de Valencia, “set ex hoc quod absit obprobitum incurreret Christi populus sempiternum ad defendendum et retinendum regnum predictum”.

Encara que per a concretar detalls sobre el document de que parlem i eliminar segures inexatituts, haurem d’esperar-nos al treball que prepara Luciano Pérez Vilatela, esta prou clar que ya podem extraure conclusions. La primera d’elles es que es reforçen i confirmen totes les proves sobre l’existencia dels “valentini”, “illi de Valentia” o “illi qui erant Valentie”, cristians valencians que nos presenta la documentacio de la “Ordinatio ecclesiae Valentinae” (vore “Els cristians valencians que trobà Jaume I”). Es confirma que estos cristians valencians ajudaren a Jaume I a traure Valencia del poder musulmà, aixina com la seua capacitat d’accio, manifestada en la traduccio del text arap referit a l’acte d’entrega de Zayyan a Jaume I de la ciutat de Valencia, reproduit en les pp. 90 i 91 del llibre “La Valencia musulmana”, segons la qual, els cristians valencians, celebraven processons pels carrers de la ciutat de Valencia, “por las calles llevando la cruz”, i organisaven atacs als judeus, “en venganza de lo que hicieron con el Mesías” (vore “Els cristians valencians des del Cit a Jaume I”).

Pero davant de l’acumulacio de proves que demostren l’existencia d’un poble valencià cristià prejaumi, es previsible que els acatalanats de sempre, no podent negar-ho, passen a dir que eren quatre gats. Per aixo, necessitarem d’un nou articul per a constatar l’existencia de cristians valencians en epoques inmediatament anteriors a Jaume I, tant en la ciutat de Valencia, com en Almenara, en Olocau, en Alzira, en Xativa i en Denia. I segur que si es buscara mes, els trobariem en mes llochs. No esperem que ho facen els inclits professors universitaris de rigor, als qui segurament, l’enlluernament per tot lo català, els anula per complet la llum del cervell, demostrant la seua incapacitat per a investigar res, llimitant-se a repetir-se entre ells, com a cotorres. ¿O es que quan miren diners, nomes veuen que chirivites? Arreem-los ben fort en arguments a tots aquells “sabuts” que pretenen destruir-nos, negant l’orige valencià del nostre poble i de la nostra llengua valenciana.